La ultradreta es prepara per a assaltar l'Est d'Alemanya

Hui es compleixen 80 anys des que els alemanys van iniciar la Segona Guerra Mundial envaint, precisament, Polònia. I també hui, l'extrema dreta truca a les portes de Brandeburgo. Dos segons de reflexió. Caldrà fer memòria per no repetir el pas de la història. Pertorbador article de Beñat ZALDUA en el Gara del 01/09/2019.	Hoy se cumplen 80 años desde que los alemanes iniciaron la Segunda Guerra Mundial invadiendo, precisamente, Polonia. Y también hoy, la extrema derecha llama a las puertas de Brandeburgo. Dos segundos de reflexión. Habrá que hacer memoria para no repetir el paso de la historia. Conmovedor artículo de Beñat ZALDUA en el Gara del 01/09/2019.
"Crònica VISITA AL CAMP MÉS GRAN DE CONCENTRACIÓ I EXTERMINI Dos breus segons per a la reflexió a Auschwitz NI SELFIES NI FOTOS SOMRIENT. LA GUIA RECORDA QUE ESTE ÉS UN LLOC CONSAGRAT A LA MEMÒRIA DEL MÉS D'UN MILIÓ DE PERSONES QUE ELS NAZIS VAN MATAR ACÍ. CAL CONJURAR-SE AMB UN MATEIX PER A NO OBLIDAR-HO MENTRE ES VISITEN ELS BARRACONS PLENS DE TURISTES. Beñat ZALDUA	"Crónica VISITA AL MAYOR CAMPO DE CONCENTRACIÓN Y EXTERMINIO Dos breves segundos para la reflexión en Auschwitz NI SELFIES NI FOTOS SONRIENDO. LA GUÍA RECUERDA QUE ESTE ES UN LUGAR CONSAGRADO A LA MEMORIA DEL MÁS DE UN MILLÓN DE PERSONAS QUE LOS NAZIS MATARON AQUÍ. HAY QUE CONJURARSE CON UNO MISMO PARA NO OLVIDARLO MIENTRAS SE VISITAN LOS BARRACONES LLENOS DE TURISTAS. Beñat ZALDUA
Un no pot arrogar-se el dret a visitar Auschwitz en solitari, però prohibir l'entrada amb mòbils potser no és del tot desgavellat.	Uno no puede arrogarse el derecho a visitar Auschwitz en solitario, pero prohibir la entrada con móviles quizá no sea del todo descabellado.
Auschwitz bat rècord de visites turístiques/Auschwitz bate récords de visitas turísticas

En les cambres de gas i els forns crematoris d'este camp d'extermini va desaparéixer més d'un milió de persones. És inevitable pensar que estàs trepitjant les seues cendres. Uns pocs van sobreviure, encara que mai van tornar a la vida; després de passar per Auschwitz, era un vestit que els sobrava pertot arreu, va escriure Charlotte Delbo. No sabien com posar-li-ho. «Hi ha espectres que parlen», va prosseguir l'escriptora, que, com a supervivent, va parlar. Com a Primo Levi, com Elie Wiesel, com Victor Frankl, com uns pocs més. Tots van coincidir a assenyalar el perill major: «La indiferència és la personificació del mal», va dir Wiesel; «Els monstres existixen, però són massa pocs per a ser realment perillosos, més perillosos són els homes comuns, els funcionaris disposats a creure i obeir sense discutir», va escriure Levi. Anys més tard, Hannah Arendt va viatjar a Jerusalem a escoltar a Eichmann i ens va parlar de la banalitat del mal. Els temps que corren ens obliguen a tornar una vegada i una altra a estos autors, que no sabem què opinarien de l'Auschwitz actual, convertit en un memorial massificat que cada dia visiten milers de persones com qui visita una atracció turística més.td>	En las cámaras de gas y los hornos crematorios de este campo de exterminio desapareció más de un millón de personas. Es inevitable pensar que estás pisando sus cenizas. Unos pocos sobrevivieron, aunque jamás volvieron a la vida; después de pasar por Auschwitz, era un vestido que les sobraba por todas partes, escribió Charlotte Delbo. No sabían cómo ponérselo. «Hay espectros que hablan», prosiguió la escritora, que, como superviviente, habló. Como Primo Levi, como Elie Wiesel, como Victor Frankl, como unos pocos más. Todos coincidieron en señalar el peligro mayor: «La indiferencia es la personificación del mal», dijo Wiesel; «Los monstruos existen, pero son demasiado pocos como para ser realmente peligrosos, más peligrosos son los hombres comunes, los funcionarios dispuestos a creer y obedecer sin discutir», escribió Levi. Años más tarde, Hannah Arendt viajó a Jerusalén a escuchar a Eichmann y nos habló de la banalidad del mal. Los tiempos que corren nos obligan a volver una y otra vez a estos autores, que no sabemos qué opinarían del Auschwitz actual, convertido en un memorial masificado que cada día visitan miles de personas como quien visita una atracción turística más.
Després d'una llarga cua, el tour en castellà arranca a les 10.00 amb una polonesa que va viatjar d'Erasmus a Lleó com a guia. A penes sabrà contestar preguntes concretes. En primer lloc ens advertix que queden terminantment prohibits les selfies i els retrats amb caretes somrients –massa precedents–, i a continuació explica les diferències entre Auschwitz (alemany) i Oswiecim (polonés). Es referixen a la mateixa localitat –els nazis germanitzaren tots els noms polonesos–, però la guia subratlla que Auschwitz és el camp i Oswiecim el poble. «Els polonesos vam ser unes víctimes més; a més, després dels nazis van vindre els soviètics, passem dels lager als gulag». L'anotació no és sobrera, i és comprensible, però no fa falta repetir-lo unes tretze vegades durant la visita. Les obsessions nacionals no lluïxen res bé en un lloc en el qual van matar a persones de desenes de nacions.	Tras una larga cola, el tour en castellano arranca a las 10.00 con una polaca que viajó de Erasmus a León como guía. Apenas sabrá contestar preguntas concretas. En primer lugar nos advierte de que quedan terminantemente prohibidos los selfies y los retratos con caritas sonrientes –demasiados precedentes–, y a continuación explica las diferencias entre Auschwitz (alemán) y Oswiecim (polaco). Se refieren a la misma localidad –los nazis germanizaron todos los nombres polacos–, pero la guía subraya que Auschwitz es el campo y Oswiecim el pueblo. «Los polacos fuimos unas víctimas más; además, después de los nazis vinieron los soviéticos, pasamos de los lager a los gulag». El apunte no es sobrero, y es comprensible, pero no hace falta repetirlo unas trece veces durante la visita. Las obsesiones nacionales no lucen nada bien en un lugar en el que mataron a personas de decenas de naciones.
Dues tones de pèl Fets els advertiments, la visita comença amb l'entrada als barracons de rajola originals, construïts per l'Exèrcit polonés en la Primera Guerra Mundial. És molt difícil explicar la dimensió de la maquinària nazi d'extermini, però l'exposició està ben plantejada. Si matar a 10.000 persones és una autèntica barbaritat, què és matar a més d'un milió? Com donar compte de semblant atrocitat? Potser és impossible, però els milers de sabates amuntegades en els barracons ajuden a entrellucar mínimament la dimensió d'allò. També les dues tones de pèl de dona apilades després d'un cristall. Dues tones. I només és la cabellera de 40.000 dones. “Només”.	Dos toneladas de pelo Hechas las advertencias, la visita empieza con la entrada a los barracones de ladrillo originales, construidos por el Ejército polaco en la Primera Guerra Mundial. Es muy difícil explicar la dimensión de la maquinaria nazi de exterminio, pero la exposición está bien planteada. ¿Si matar a 10.000 personas es una auténtica barbaridad, qué es matar a más de un millón? ¿Cómo dar cuenta de semejante atrocidad? Quizá sea imposible, pero los miles de zapatos amontonados en los barracones ayudan a atisbar mínimamente la dimensión de aquello. También las dos toneladas de pelo de mujer apiladas tras un cristal. Dos toneladas. Y solo es la cabellera de 40.000 mujeres. “Solo”.
L'exposició estremix, que és el que cerca, però un ha de fer un esforç extra per a commoure's. Parar-se un segon de més significa rebre la reprimenda muda però eloqüent del guia del següent grup; anar al pas dels teus significa esperar que l'inútil que tens davant grave en vídeo cadascuna de les vitrines observades. No veu el que té davant, ho encapsula en vídeos que difícilment tornarà a veure ningú. Un no pot arrogar-se el dret a visitar Auschwitz en solitari, però prohibir l'entrada amb mòbils potser no és del tot desgavellat.	La exposición estremece, que es lo que busca, pero uno tiene que hacer un esfuerzo extra para conmoverse. Pararse un segundo de más significa recibir la reprimenda muda pero elocuente del guía del siguiente grupo; ir al paso de los tuyos significa esperar a que el inútil que tienes delante grabe en vídeo cada una de las vitrinas observadas. No ve lo que tiene delante, lo encapsula en vídeos que difícilmente volverá a ver nadie. Uno no puede arrogarse el derecho a visitar Auschwitz en solitario, pero prohibir la entrada con móviles quizá no sea del todo descabellado.
Un dels moments culminants del despropòsit arriba en la primera cambra de gas reconstruïda, on entrem en silenci mentre la guia té a bé murmurar a través de l'auricular una vegada i una altra «cambra de gas», com si estiguérem en una mala pel·lícula de terror. No feia falta cap dramatització, gràcies. El moment següent arriba enfront de la paredassa en el qual afusellaven a presoners polítics, on la guia ens oferix «dos segons per a reflexionar sobre el que ací va ocórrer». Dos segons.	Uno de los momentos culminantes del despropósito llega en la primera cámara de gas reconstruida, donde entramos en silencio mientras la guía tiene a bien susurrar a través del pinganillo una y otra vez «cámara de gas», como si estuviésemos en una mala película de terror. No hacía falta ninguna dramatización, gracias. El momentazo siguiente llega frente al paredón en el que fusilaban a prisioneros políticos, donde la guía nos ofrece «dos segundos para reflexionar sobre lo que aquí ocurrió». Dos segundos.
Hui es complixen 80 anys des que els alemanys van iniciar la Segona Guerra Mundial envaint, precisament, Polònia. I també hui, l'extrema dreta truca a les portes de Brandeburgo. Dos segons de reflexió.	Hoy se cumplen 80 años desde que los alemanes iniciaron la Segunda Guerra Mundial invadiendo, precisamente, Polonia. Y también hoy, la extrema derecha llama a las puertas de Brandeburgo. Dos segundos de reflexión.